Inici > Exposició Permanent > La diàspora
CatalàEspanyolFrancèsAnglès
 

La diàspora

 

En el decurs de la Guerra Civil, en funció de l’evolució dels fronts, centenars de milers persones van haver d’emprendre el camí de l’exili,  sigui aprofitant els passos fronterers terrestres, sigui per via marítima. El desenllaç de la Batalla de l’Ebre i l’ofensiva de les tropes nacionals sobre el territori de Catalunya, acompanyada de bombardejos indiscriminats sobre diverses poblacions catalanes, van obligar a centenars de milers de desplaçats de diverses zones de la península, de soldats, funcionaris i  ciutadans de Catalunya fidels a la República a dirigir-se, la majoria a peu, cap als Pirineus, de camí vers l’Estat veí. França ja havia rebut com a mínim tres onades de refugiats coincidint  amb l’avanç de les tropes franquistes l’agost-setembre de 1936, després de la batalla d’Irún,  l’abril-octubre de 1937, amb l’ocupació del litoral cantàbric, i  la primavera de 1938, després de l’ocupació del l’Alt Aragó i de part del Pirineu lleidatà. 

Tot i aquests precedents, les autoritats franceses no estaven preparades per rebre l’allau humà que es concentrà a la seva frontera a finals de gener de 1939 i tardaren uns dies a obrir els passos fronterers. No fou fins a la nit del 27 al 28 de gener de 1939 que s’autoritzà el pas als primers refugiats, dones, homes grans  i infants. Tres dies més tard permeteren l’entrada dels ferits de guerra i finalment, a partir del 5 de febrer, dels soldats de l’Exèrcit Popular.

Pocs dies després, el 10 de febrer les tropes comandades pel general Franco controlaven tots els passos fronterers amb França, amb l’excepció de la bossa del Coll d’Ares que va resistir fins al 13 de febrer. L’ocupació franquista de Catalunya havia acabat.


La sort d’aquests centenars de milers de refugiats fou diversa. Després de passar la majoria d’ells per camps de concentració francesos, alguns retornaren al cap de pocs mesos a l’Espanya franquista, de manera més o menys voluntària, on en alguns casos els esperaven també les presons i els camps de concentració franquistes. Un gruix important de professionals liberals, intel·lectuals i polítics viatjaren cap a Amèrica, sobretot cap a Mèxic, mentre que un altre grup d’exiliats considerat més popular, en comparació amb l’anterior, es quedà a França on pocs mesos després es veuria immers en un altre conflicte bèl·lic, la Segona Guerra Mundial.

 



Les petjades sobre la sorra i el laberint del MUME
exemplifiquen l’experiència dels primers mesos als
camps francesos i el laberint de recorreguts vitals
que es va iniciar a partir d’aleshores i que en alguns
casos arriba fins als nostres dies.

 

 

1. L’exili republicà a França


Per a molts catalans i espanyols, França (amb les seves colònies del Nord d’Àfrica incloses) es va convertir en el primer estadi del seu exili. Per a uns fou només una zona de pas cap a altres destinacions més o menys afortunades (altres països europeus, Amèrica Llatina o per alguns, malauradament, la destinació foren els camps de concentració nazis); per altres una residència temporal abans del retorn a Espanya, i per un nombre considerable fins i tot una pàtria d’adopció definitiva.


Els primers mesos de l’exili a França no fou fàcil pels centenars de milers de refugiats espanyols. L’Estat francès no havia previst un èxode d’aquella magnitud i es veié desbordat per les circumstàncies. Els camps de concentració francesos, inicialment previstos per als militars republicans, acabaren també acollint a dones i infants... Simultàniament els ferits i mutilats de guerra havien estat traslladats a hospitals francesos. Un cop recuperats, molts d’ells també tingueren com a destinació els camps de refugiats dispersos per la geografia francesa, tot i que la majoria estaven situats a la zona de la Catalunya Nord (link a mapa dels camps de concentració exposat al MUME)


La improvisació de les autoritats franceses es posà també de manifest en les condicions de vida als camps de concentració. Sovint no eren res més que extensions de platja encerclades per filferro espinós on els interns s’amuntegaven a la intempèrie i exposats a les inclemències del temps, amb l’empara només de forats que ells mateixos feien a la sorra i tapant-se com podien amb branques o teles. I tot plegat acompanyat d’una alimentació de supervivència, si es pot qualificar així, que s’hi sumaven els abusos i la violència dels vigilants dels camps, sovint d’origen senegalès i nord-africà.

 

 

2. Europa durant els anys de plom. Els exiliats republicans en el context de la Segona Guerra Mundial

 

Pocs mesos després de l’arribada dels refugiats republicans a França esclatava la II Guerra Mundial. L’Alemanya del III Reich va envair Polònia l’1 de setembre de 1939, fet que va ser el detonant del conflicte bèl·lic. El 10 de maig de 1940 Alemanya llançava una gran ofensiva sobre Holanda, Bèlgica, Luxemburg i, finalment, França. Amb l’armistici franco-alemany, signat al bosc de Compiègne el 22 de juny, s’establia l’ocupació alemanya de bona part del territori francès, bàsicament les zones del nord, inclòs Paris, i la costa atlàntica francesa fins a la frontera amb Espanya.


Es pot considerar que amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial s’iniciava una nova etapa per als refugiats republicans establerts en territori francès.


Alguns, ja a la primavera de 1939, s’havien inscrit voluntàriament en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Un allistament que, almenys, comportava una sortida temporal de les dures condicions de vida dels camps de concentració. Tot i que les condicions de feina en la indústria de guerra i a les zones rurals eren molt dures, els inscrits en aquestes companyies obtenien a canvi un petit sou, allotjament i una manutenció més o menys digna.


Amb l’ocupació nazi, alguns d’ells es van convertir en mà d’obra de les indústries de guerra alemanya. Un exemple fou l’organització Todt , encarregada de la fortificació de la costa atlàntica. Uns quants milers, aproximadament 9.000, anaren a raure als camps de concentració i d’extermini nazis. La major part d’ells no sobrevisqueren a la brutalitat d’aquell internament.

 

El pas dels exiliats republicans pels camps nazis ens ha deixat alguns testimonis de gran valor històric i humà com les còpies de les fotografies que Francesc Boix va revelar clandestinament des de dins del camp de Mauthausen i que foren una prova incriminatòria de gran valor en el Procés de Núremberg. Un altre del primers testimoniatges imprescindibles d’aquella experiència fou la novel·la K. L. Reich, del deportat a Mauthausen Joaquim Amat-Piniella, escrita entre 1945-46 i publicada el 1963.

 

Altres refugiats foren més o menys obligats a incorporar-se a la Legió Estrangera o als regiments de marxa i foren transferits a Algèria mentre, simultàniament, uns pocs milers s’incorporaven a les files dels exèrcits aliats. I un grup no menys nombrós col·laborà activament en la Resistència i els Maquis, participant en operacions de sabotatge contra interessos alemanys, activitats que un cop finalitzada la II Guerra Mundial els féu guanyar una gran respectabilitat entre els ciutadans francesos.

 


3. El viatge a Amèrica


Les autoritats republicanes a l’exili van constituir tot un seguit d’organismes per tal d’ajudar als refugiats amb subsidis i facilitar-los el trasllat a tercers països. Entre aquests organismes, en destaquen bàsicament dos que tindran un paper primordial en l’emigració d’exiliats espanyols cap a l’Amèrica Llatina, el SERE (Servei d’Evacuació de Refugiats Espanyols) i la JARE (Junta d’Auxili als Republicans Espanyols), organismes que alhora serien una manifestació més de les tensions, divisions i escissions polítiques que havien debilitat la Segona República.


Aquestes organitzacions tampoc no escaparen de les crítiques de bona part dels refugiats que veien com aquestes ajudaven bàsicament a exiliats amb recursos, amb determinades afinitats polítiques i de col·lectius professionals concrets.


El principal país receptor d’exiliats a Amèrica Llatina fou Mèxic on arribaren tres grans expedicions navals, les del Sinaia, el Mexique i l’Ipanema, a bord de les quals hi anaven personalitats com Lluís Ferran de Pol, Marcel Santaló, Miquel Santaló, Avel.lí Artís Gener Tísner, Pere Calders... entre altres


Altres contingents importants d’exiliats arribaren a la República Dominicana a bord dels vaixells Cuba i De la Salle i a Xile on hi arribà una única expedició a bord del Winnipeg.


Tot i que amb menor mesura, Colòmbia, Argentina, Uruguay i Veneçuela també foren països d’acollida d’exiliats espanyols.

 

L’exili a Amèrica Llatina s’intensificà un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, davant la dolorosa constatació que la comunitat internacional no intervindria per acabar amb la dictadura franquista que s’havia anat consolidant al llarg del conflicte bèl·lic mundial.

 


4. El Franquisme i la transició a la democràcia


La trajectòria i vicissituds de les institucions polítiques republicanes, així com dels partits polítics i les organitzacions sindicals a l’exili, és una història de dissensions, fractures i enfrontaments continus amb fórmules i intents d’organització política dèbils i efímeres com la constitució del primer i darrer govern de la Generalitat a l’exili el setembre de 1945. Dos anys més tard les successives renúncies de consellers, les discrepàncies internes... i el divorci entre aquest govern de l’exili i la resistència al franquisme des de l’interior del país, va comportar la seva dissolució. A l’exili només es mantingué la institució política del president de la Generalitat. Aquest càrrec fou ocupat, després de la tràgica mort del president Lluís Companys l’any 1940, per Josep Irla fins al 1954, quan fou substituït per Josep Tarradellas qui va poder tornar a Barcelona al 1977 com a president de la Generalitat restablerta.

 

L’experiència a la resistència francesa contra l’ocupació alemanya havia animat molts exiliats republicans a continuar la lluita armada contra Franco a través de grups de guerrillers coneguts com a maquis, els quals estaven adscrits a diferents tradicions polítiques, principalment al món anarquista, d’una banda, i al PCE-PSUC, de l’altra. Fins a principi dels anys cinquanta els comunistes foren molt actius, amb incursions freqüents a territori espanyol. Els maquis vinculats a l’anarquisme van continuar, sovint de manera individual, la lluita armada una dècada més. Tanmateix, l’escàs suport de la població als maquis condemnà aquesta iniciativa a la seva progressiva i definitiva desaparició a principi de la dècada dels seixanta.


Si bé la resistència política i militar al Franquisme des de l’exterior tingueren uns resultats migrats, no es pot dir el mateix de la resistència cultural, sobretot pel que fa al manteniment de la llengua i la cultura catalanes, i també del pensament modern i liberal. Escriptors i intel·lectuals omplien amb els seus escrits les pàgines de desenes de capçaleres de publicacions periòdiques en català, diaris i revistes la major part d’ells publicats a França i Mèxic, que junt als butlletins d’organitzacions polítiques, associacions... mantingueren viva la flama de la llengua i la cultura des de l’exterior.

 

L’1 d’abril de 1939 el general Francisco Franco signava el comunicat que anunciava la fi de la Guerra Civil espanyola. S’iniciava una nova etapa política a Espanya en forma de dictadura feixista edificada sobre la base del partit únic FET y de las JONS, que tenia el suport de dues institucions fonamentals en el manteniment del nou règim, l’Exèrcit i l’Església Catòlica. Els efectes de la contesa civil i la situació precària agreujada per la política econòmica autàrquica durant els primers anys de la dictadura, junt a la dura repressió del règim franquista sobre qualsevol amenaça real o imaginada a la seva continuïtat, crearen en aquell primer període de postguerra una societat resignada i passiva davant la nova situació política.


No fou fins a la fi de la dècada dels anys cinquanta i principi de la dels seixanta que s’intensificà la lluita política a la clandestinitat, sobretot per l’evidència que l’evolució de la política internacional i algunes febleses de la mateixa dictadura portarien tard o d’hora a un gir polític

 

Aquell règim dictatorial que molts ciutadans catalans i espanyols, sobretot els exiliats, havien confiat que desapareixeria un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial amb la derrota dels països de l’Eix, aliats de Franco durant la Guerra Civil, es mantingué encara durant més de tres dècades. La mort del dictador el 20 de novembre de 1975, al costat de la feblesa de les institucions franquistes i l’activisme d’organitzacions polítiques i culturals en la clandestinitat portaren a una certa obertura del règim autoritari. Progressivament, gràcies a l’impuls de les mobilitzacions al carrer i les negociacions entre les elits de les organitzacions opositores i els alts càrrecs de la dictadura, s’arribà a una via transicional que contenia elements tant de ruptura com de pacte. Amb l’entrada en vigor de la Constitució espanyola de 1978, es va dissoldre l’antic ordre dictatorial.